Segurament molts de vosaltres us/ens hem sentit perduts en algun moment. Perduts en un caos de declaracions sense fil conductor, de confrontacions i queixes, de picabaralletes entre els uns i els altres. I estem enfadats, i ens deixem emportar per ràfegues tuiteres i anàlisis poc elaborats.
I hom pensa que la única solució és la unitat. I teniu/m raó.
Unitat, unitat, cridàvem diumenge passat a Lledoners. I no us/ens equivoqueu/em pas. Ens cal com aigua de la pluja després d’una sequera.
I aquesta unitat és possible? Com l’hem de fer possible?
Primer de tot, admetent clarament que vam fet un escac l’1 d’octubre però no vam guanyar la partida.
I després, reconeixent també que vam fer un embat a l’estat de resolució impossible: si ens deixaven fer l’1, havíem guanyat, si ens l’impedien, tb guanyàvem nosaltres.
Aquestes són les accions que mouen. Que ens transformen. Que ens calen.
L’1 d’Octubre i el 3 d’octubre varen ser excepcionals. Vam aconseguir organitzar-nos i enfocar-nos en una direcció. I tot i estar molt ben organitzades i que van ser un èxit en si mateixes, no ens van portar a la independència plena. Siguem clars. La República, encara no la tenim.
Segurament aquells dies vam aconseguir avançar amb un camí sense tornada, això segur, però l’excés de recursos estratègics i operatius destinats a l’1 oct i la poca estratègia compartida a llarg termini (s’ha vist ben clar ara) van desestabilitzar la situació del “dia i mesos després” i tot i ser un èxit rotund, ens van deixar “sensecaps” i sense forces.
Potser és hora d’admetre que la reacció de l’estat, desmesurada en les formes de les forces d’ocupació, van evidenciar unes velles estructures pre-democràtiques encara molt vives, i sobretot, que vam rebre una profunda i decepcionant reacció d’Europa.
Potser hauríem d’admetre que no estàvem prou ben organitzats (el cdr va sortir just en el moment del referèndum), que érem veins i veïnes sense massa informació, ni formació, i molt menys estratègia a mig termini.
També hauríem d’admetre que les decisions que varen prendre els polítics alhora d’afrontar les acusacions van ser estrictament personals, no estratègiques i no elaborades en un context més ampli (per molt que molts necessitin creure que si).
Tot això hauríem de fer per aconseguir reprendre-ho on ho varem deixar el 28 d’octubre.
I Crear una taula estable de partits i associacions capaç de fer una diagnosi, establir nous propòsits compartits i crear un full de ruta (sense terminis) que inclogui un referèndum pactat i reconegut internacionalment i seguir avançant.
Formar i empoderar a la societat civil i els partits en els fonaments de la no violència activa per tenir la població organitzada i preparada per seguir fent accions de difusió i denúncia, de no cooperació i de desobediència, quan calgui. Quan sigui el moment i sigui en un marc d’efectivitat que pugui donar resultats sòlids.
I seguir junts, parlar, compartir i generar oportunitats i alternatives creatives i serioses de consum, d’estil de vida i de comunitat.
Com va dir en Roger Torrent, hem de fer del referèndum impossible el referèndum inevitable.
La nostra lluita és per assolir més democràcia, més justícia social i més llibertat. I en això, ens queda molt camí per recórrer.
Antropologia Comunitària 