Dissabte

Morir vol dir deixar de ser-hi.
Deixar d’estar present.
Deixar de sentir la veu, de notar la teva presència, de compartir l’espai físic.
De mirar-te.

El que més m’impressiona de la mort és això.
Pensar que hi eres i que ja no hi ets.
Flipar perquè has desaparegut.

Així, de cop, quan encara recordo perfectament la teva veu, el teu somriure, la teva manera de caminar, les teves sabates, les teva cistella , aquella bossa cosida a mà penjada a l’esquena, la teva manera de conduir, de ballar, de cantar.

Flipar perquè encara em ressonen les teves paraules.
les teves històries, les parides que dèiem, les teves teories.
L’última que em vas explicar, sobre les extraescolars.

I sentir l’absència.
El dolor a l’estómac.
La tristesa.
La sensació de no poder estar dreta,
de pensar que cauré, que no podré seguir dempeus.

Les llàgrimes infinites. El mal de cap.

Llegir el whatsapp de la Tat.
Els crits fets dins del cotxe quan vaig saber la notícia.
Parada al voral de la carretera de Palamós a Llagostera.
Plorar juntes. Penjar. Truca a l’Enric. Plorar.

Pensar en els teus fills. En l’amor infinit cap als teus.

Engegar el cotxe com un pilot automàtic i començar a pensar en tu.
Recapitular.
Recordar quan ens vam conèixer.
Repetir-me que ha passat.
Dir-me que no. Que no pot ser.
Seguir conduint.

Posar benzina molt a poc a poc i pensar que el món s’ha aturat.

Recordar que et necessito.
Que et necessito.
Parar i parlar amb el teu gran amor per whatsapp
Dir-li t’estimo.
Rebre un petó per resposta.

Seguir tenint flaixos de la vida compartida.
Pensar com explicar-te.
Com unir els punts en comú.
Recordar el que hem après.
Renyar-te.
Plorar perquè t’he renyat i no volia.

Arribar a Manresa tremolant.
Menjar una amanida sense gana.

Pujar les escales i trobar la resta d’amigues totes juntes.
Seure a terra. Treure’m les sabates.
Buscar-te com una més que et plora.
Cabrejar-me perquè no hi ets.
Plorar.

Escoltar les amigues que t’estimen.
Que estan com jo,
I sentir-me acompanyada.
Saber-me una amiga especial.
Escriure’t unes paraules. Decidir una cançó. Recordar com la cantaves.
Plorar.

Anar a triar un ram. Saber molt bé com. Quin.

Arribar al tanatori.
Veure com actua el teu llegat en la persona que t’ha acompanyat durant 15 anys. Confirmar que ser al teu costat li ha donat molta força.

Saber que l’amor i l’alegria van estar amb tu fins al final. Patir.

Sentir que he plorat tant que necessito seure.
Seguir estant present però voler desaparèixer.

Venir-te a veure.
Posar el cap al vidre i dir-te que tu, ets de les poques persones que necessitava a la vida.
Que em quedo orfe.
Que em quedo una mica menys feliç per sempre.
Voler-te dir més coses i adonar-me que no puc pensar clar.
Que estic aclaparada.
Prometre’t que trobaré el moment per despedir-me.

Tot.
Tot en menys de 24 hores.
Llevar-me i recordar-me que és cert.
Mirar fotos. Moltes. Vídeos. Molts.
Instagram.
Veure l’últim que vas posar.
Insultar-te perquè hi has escrit “cal seguir creient”.
Saber que parles de la vida.
Somriure.

Passar per tot.
Per tot.
No deixar-me res.
I tot i així, sentir que no pot ser.
Que no és possible.
Donar-me temps,

Estimar-te. Mirar el cel i dir-t’ho.

Referents de ficció i Gènere

Fa dies que les històries que s’expliquen no parlen de mi. Em busco en les pel·lícules, en les series, en les cançons i no m’hi trobo. No expliquen el meu món, els meus anhels, els meus problemes, les meves vides; la real i la interior. No parlen dels meus somnis, ni dels ocults ni tan sols dels quotidians.
Aquest estiu he estat llegint llibres protagonitzats per dones que em semblava que em podien representar. En Pep Sala me’n va recomanar alguns que em van fer sentir, com a mínim en diàleg amb la protagonista, a prop d’elles en alguns sentits. Tant “la noia de la biblioteca” com “tierra de sombras” per exemple, explicaven coses d’algun dels meus jos.
No puc descriure l’emoció de sentir-me protagonista d’una novel·la, com quan vaig llegir “el corazón helado” o “Inés i la alegria”. L’Almudena té aquella virtut de construir personatges rebels i valents, dones republicanes i lluitadores connectades amb les seves emocions i la senzillesa de vides normals viscudes amb una gran intensitat.
Quan Inés escolta per radio llibertat a l’octubre del 1944 que a Bosost han entrat un exèrcit de guerrillers que es proposen alliberar Espanya, ella, presa d’un món que detesta, que és el món de postguerra franquista, es posa a cuinar un centenar de rosquilles i es disposa a arribar a cavall a Bosost per repartir-les als soldats que volen recuperar la república i la llibertat. Meravellosa imatge interna de la meva heroïna interior. De la meva rebel antifeixista i d’esquerres, de la lluita per la fraternitat i la llibertat. Una part de jo mateixa, a cavall per la Vall d’Aran.
O la Maggie O’conell de la sèrie Dr. En Alaska, un personatge ben diferent, però que alhora tan m’agrada. La Maggie, una noia pilot d’aviació que viu independent una vida de poble i que el que pretén és ser útil a la seva comunitat i estar al servei de la gent sense perdre ni un bri d’autenticitat. També parla una mica de mi la Iris de The Holiday, un personatge que adoro i que m’encanta.
O amb el primer disc de Pastora on em vaig poder reconèixer fàcilment en gairebé totes les cançons, a “mirona”, a “no me llames Dolores”, a “un cuaderno lleno de cuentos”, a “lunes” o a “tengo”.
La Jenn Díaz ens ha escrit un llibre. A Dona i poder parla de nosaltres i del que ens passa. Descriu allò que vivim cada dia i quan l’acabes et dius, en vull més. En necessito més. Necessito poder parlar per la veu dels personatges que es creen en la ficció. Tenir referents autèntics.
Si no ens trobem en aquests relats, en les pel·lícules o en les cançons no podrem explicar-nos i cada vegada serà més difícil també fer-nos entendre.
No cal que cada personatge parli de mi. Els personatges han de parlar de moltes, que som diverses i diferents, que no és el mateix, però que tanmateix vol dir que volem trencar els motlles que ens han explicat fins ara i que estant quedant totalment obsolets.
Espero que aviat algú escrigui sobre nosaltres. Que deixem de trobar dones que érem o dones que hauríem de ser i ens trobem, també en la ficció, les dones que realment som.

Alerta Roja. La Cultura és imprescindible.

La cultura és la millor manera que té una societat per expressar-se. És l’eina més poderosa per fer despertar consciències i generar idees noves. I de ben segur que sense idees noves no podem créixer com a societat.

Si no potenciem i protegim la cultura perdem l’intrument fonamental per cultivar la intel-ligència col-lectiva i la creativitat.

També és important perquè contribueix a fer-nos sentir comunitat, en comunió amb el grup d’origen, mitjançant les festes i les trandicions, a adonar-nos que som on som fruit dels que ens han precedit i els que deixarem un cop ja no hi siguem, com els museus, els monuments i els llocs on preservar la memòria històrica.

I finalment la Cultura ens permet gaudir de la Bellesa. I embadalir-nos en un acte infinit de moment present.

En moments tan difícils, no us ha passat, que un mot, una cançó o una obra d’art ens despertava allò que alguns anomenen ànima i ens ajudava a trobar sentit?

Què és per tu la Cultura?

L’eix esquerra-dreta importa.

L’eix esquerra i dreta sovint es menysté per falta de cultura democràtica, però correm el risc que ens venguin gat per llebre quan en la demagògia dialèctica dels partits i el seu afany per a trobar electors d’altres seccions de l’espectre dreta-esquerra aquests afirmen coses, que no son.

L’hemicicle electoral es divideix, des del meu punt de vista, de 4 espais naturals + 1 espai que no hauria de ser-hi, perquè hem de ser intolerants amb l’intolerant entre els quals hi ha diferències clarament ideològiques i estratègiques de com volem que sigui el món en el que vivim.

No perdem de vista que la política té la única finalitat de governar, de liderar i impulsar aquells instruments que facin que la visió ideològica de cada partit esdevingui realitat.

Per tant, no podem pretendre que la dreta conservadora impulsi polítiques que afavoreixin les classes populars, però tampoc que la social democràcia permeti que es perpetuïn els privilegis de classe.

Però anem a pams. Parlem d’aquests 5 espais ideològics i provem d’entendre què pretenen cadascun. D’extrema dreta a l’esquerra transformadora.

Ideologia NO democràtica:

L’extrema dreta. Neix de la necessitat d’ordre. De mantenir les relacions socials tal com ells pensen que han de ser incloent la força i les armes com a mètode per aconseguir-ho. Ideologia heteropatriarcal en estat pur. El món l’han de governar els homes, blancs, rics i heterosexuals. L’estat és l’instrument per aconseguir perpetuar els privilegis d’aquests governants i el poble els ha d’obeir. Si cal a la força. Les seves polítiques son afavoridores de mantenir l’estatus quo i per tant, limiten els drets i llibertats de les persones. Tenen por i odi cap a la diferència i la diversitat, que pensen que no hauria d’existir i per tant, cal combatre-la. Tot l’aparell de l’estat ha d’estar al servei dels governants i de la perpetuació dels mateixos i de les mateixes relacions de poder. L’estat ha de ser fort i no cal que sigui referendat per les urnes, si es pot perpetuar a si mateix, millor.

Ideologies democràtiques:

La dreta conservadora. És una dreta democràtica. Una dreta que pot conservar ideologia similar a l’anterior en relació als conceptes de religió, família, orientació sexual etc. però que veu en l’estat de dret la possibilitat de mantenir l’ordre i alhora governar per a tothom. Necessiten l’estat per executar les seves polítiques, que bàsicament son governar perquè les relacions socials i de classe es mantinguin i l’ús de les estructures de l’estat per afavorir les grans empreses sobretot mitjançant privatitzacions i oligopolis. Creuen en la gestió política de l’espai públic i en el manteniment de l’ordre en l’esfera del privat.

La dreta liberal és la política que vol poca política. Que pensa que el món aniria millor sense tantes lleis, tantes normatives. Creuen que el capitalisme és la millor política i que regula la societat per si mateixa. És la “mà invisible” d’Adam Smith. Sintèticament diu la teoria que el mercat és l’eina que té major capacitat per aconseguir el benestar social màxim mentre es busqui l’interès propi. I per tant,els que no tenen més, és perquè no s’ho han guanyat prou.  Els governants, no són els papes de ningú i per tant, han de deixar fer, bàsicament. Han de baixar els impostos i deixar que les empreses privades prestin els serveis de salut, educació, jubilació etc. 

L’esquerra social demòcrata és una ideologia que respecta la diferència i la diversitat entre les persones. Creu que l’estat ha d’intervenir en les polítiques públiques i per tant, afavoreix la intervenció econòmica i social per promoure la igualtat d’oportunitats. Es pretén aconseguir millorar l’equitat dins el sistema capitalista promovent accions de correcció. Per això creu en el diàleg, la negociació col·lectiva, la redistribució de la riquesa, la justícia social i l’estat del benestar. L’estat del benestar que entén com a prioritari apostar per la sanitat pública, l’educació pública, els sistema de pensions públiques, la llei de la dependència etc.

L’esquerra transformadora o anticapitalista és conscient i reflexiona sobre la diferència de classes i veu del marxisme per sostenir que el món, tal com està plantejat, no funciona. Que les relacions de poder entre rics i pobres es perpetuen perquè el propi capitalisme és l’arrel i per tant, cal superar-lo i construir societats més justes, més lliures i diferents. Consideren que el poble no és conscient del poder que té i que de baix a dalt es poden deconstruir les estructures de l’estat. Creuen en la democràcia directa i ens els càrrecs electes com a portaveus d’una assemblea participativa que és l’òrgan real de presa de desicions col·lectives.

Bàsicament, si ets de dretes vols aconseguir riquesa i poder. I creus que tothom ho vol i que si no ho tenen és perquè no s’hi han esforçat prou. Prefereixes que les polítiques es facin pels d’aquí, perquè penses que no hi ha recursos per tothom, i per tant, no podem anar ajudant a tot el mon. Que les coses son així i que és molt difícil que canviïn. 

Si ets d’esquerres, penses que la política és l’eina per transformar realitats i aconseguir més justícia social. Feminismes, Ecologismes, Socialismes…. totes les ideologies que evidencien discriminació i desigualtats formen part dels moviments d’esquerres. Aconseguir que tothom pugui tenir un futur, i per tant, penses en les persones més enllà de sexe, orientació sexual, origen, etc. Creus en la participació política en l’esfera pública i privada i vols que es reguli per evitar discriminacions, abusos i la reproducció dels privilegis de classe.

La diferència entre dreta i esquerra era, és i serà. D’això va fonamentalment la política. Si ens creiem que no importa ser de dretes o d’esquerres, que ara el que importa és avançar, no sabem el preu que haurem de pagar en el futur. 

Les urnes son el poder del poble. La democràcia és la tirania de la majoria, és cert, però fins que no tinguem la manera d’avançar des del consens, és la millor eina per a transformar realitats. 

Tu, com vols que sigui el futur???

Qüestionari de cures compartides. Ser mare i pare en l’equitat.

Tenint en compte que els dos vau decidir seguir treballant a jornada complerta, contesteu honestament.

Si ho heu fet una vegada a la vida no compta!!

1. Saps com es diu la profe del vostre fill/a i el nom de la classe
2. Vas trucar per demanar hora a l’última visita al pediatra o del dentista
3. Poses cada setmana rentadores, estens la roba, la plegues, cuses els forats i endreces la roba.
4. Escombres, fregues el wc o treus la pols
5. Planifiques els menús de la setmana tenint en compte el menú de l’escola, vas a comprar menjar, fas el dinar i/o el sopar, i rentes els plats
6. Organitzes i truques a qui ha d’anar a portar i a recollir els fills/es a l’escola i a les extraescolars, i alguna vegada a les 5 mires el rellotge amb por d’haver-te equivocat!
7. Saps quina talla fan i quin peu fan
8. Has jugat més d’una hora amb els nens/es aquesta tarda
9. Vas banyar els/les fills/es la setmana passada i els hi vas tallar les ungles
10. Has llegit totes les notes que han enviat de l’escola i recordes i executes les consignes que demanen.
11. Coneixes les principals preocupacions actuals dels teus fills/es.

Si ets dona i tens un SI a tot i la teva parella menys de 5 SI, potser caldria revisar els rols que teniu a casa.

Si ets home i tens menys de 5 SI, potser és el moment de reflexionar sobre com heu invisibilitzat les cures a la parella. 😉

Fer-se gran i seguir decidint.

Som una societat que ens costa envellir. Vivim d’esquena al pas del temps provant d’aconseguir que no passi l’inevitable i només ens en fem conscients quan de cop, apareix alguna limitació que interromp abruptament el nostre dia a dia.

I tot i així ens fem grans, i molt grans. Tenim l’esperança de vida més llarga d’Europa, uns 83,5 anys i un sobreenvelliment d’un 16,5% que vol dir que de cada 100 persones majors de 65 anys, 16 son majors de 85 anys, i per tant, també vol dir que serem segons la definició estàndard, molt de temps persones grans. I això és important. I més a  Manresa, que tenim el major índex de sobreenvelliment dels municipis majors de 50.000 habitants de Catalunya, i això, lluny de ser una reflexió, és un fet.

Segons a la definició d’envelliment, l’edat és el punt d’inflexió que ens converteix en grans. Igual que quan hom accedeix a la majoria d’edat als 18, els 65 són la porta d’entrada a la vellesa. Quin problema, oi? Perquè actualment hi ha moltes persones de més de 65 anys que no se’n senten de velles. Que no en son de velles. Que encara tenen moltes coses per fer, molts projectes vitals, molta energia per a seguir contribuint a la comunitat, a la societat. No són pocs els que segueixen participant de la vida familiar, social, cultural, associativa del país.

Hi ha molta gent gran  que no es sent vella i que no ha perdut el projecte de vida propi i li queda un llarg camí per recórrer.  I té raó, perquè si l’estadística no falla, li queden més de 25 anys d’esperança de vida.

I perquè no hi pensem doncs en la vellesa? Perquè no planifiquem aquesta etapa com ho fem amb les altres? Perquè no invertim temps en planificar com volem viure-la i sentir-la amb la mateixa il·lusió que hem anat programant totes les altres? Mentre som vius, som vius, no?

Ens cal tenir clar que si no planifiquem, organitzem i expliquem el que volem, correm el risc que altres prenguin decisions per a nosaltres si algun dia no les podem prendre, i encara pitjor, potser inclús mentre encara les podem prendre.

I no només mentre hi hagi salut, mantinguem les pròpies capacitats i ens sentim vitals. Sobretot, quan aparegui la dependència, comencin les restriccions en la mobilitat i ens fem conscients de les limitacions. Llavors és quan serà molt important haver planificat i decidit com volem viure.

Hem de començar a educar els nostres fills i filles, i a la societat en general, que els adults d’edat avançada segueixen sent adults i aptes per a decidir sobre la seva pròpia vida.

Perquè sovint, amb l’aparició de la dependència ens trobem amb canvis en les dinàmiques entre pares i fills. 

És massa comú encara que quan envellim es capgiri l’ordre en la presa de decisions i els fills comencin a exercir el dret a decidir pels seus pares, de vegades sense que els ho demanin, i de vegades perquè deleguen en ells la presa de decisions transcendents. Sobretot aquelles decisions que tenen a veure amb les seves cures o amb on i com hauran de viure. 

Quan demanem la opinió, i l’escoltem, la majoria de persones grans diu que voldria seguir a casa fins al final, que voldrien que fossin la societat en general i la família en particular qui s’adaptés a ells, qui preservés les seves preferències i per tant organitzés els recursos i serveis al voltant d’aquesta decisió. I tenen raó. Això és exactament el que hem de fer. 

Hem de Planificar el continum assistencial tenint en compte les seves decisions, les seves preferències i el seu accés als recursos. 

Només entre un 5 i un 10% de les persones grans necessitarà una residència quan envelleixi. El 90% necessitarà altres recursos igualment professionals i especialitzats. Necessitaran una plataforma de serveis que ofereixi els serveis de forma flexible i personalitzada. 

Caldrà millorar i augmentar el servei d’ajuda a domicili, crear un banc d’ajudes tècniques que permeti a les persones accedir als productes de suport necessaris per adaptar-se a la seva situació particular, s’haurà de promoure i regular el co-habitatge entre persones grans, crear més habitatges amb serveis, dotar als centres de dia del transport necessari per anar i tornar de casa amb vehicle adaptat, entre d’altres.

Fer-se gran vol dir arribar a l’última etapa de la vida, és cert. I aquesta ha de ser viscuda i sentida amb dignitat. Hem de promoure converses amb les persones grans en les que ens expliquin què volen i com ho volen i ser capaços de respectar-ho. I si algun dia necessitem que algú prengui decisions per nosaltres, perquè hem perdut la facultat per decidir, llavors haurem de fer-ho  respectant la seva voluntat. Només així estarem segurs que haurem pres la millor decisió possible.

Santa Claus i Rovaniemi en família, per lliure i low cost

Fa molt temps que volia anar a Rovaniemi amb els nens.

L’any passat ho vam mirar tard però durant l’any vaig tenir el cuquet al cap.

Sabiem que per agència era super car, però a mi m’encanta viatjar i fer-ho pel nostre compte, així que, ens vam animar i vet aquí que un bon dia de juliol, amb la calor, vaig entrar a e-dreams i vaig veure que podíem anar a Rovaniemi via Helsinki per menys de 300€ cadascú i tot i la calor, i la cara de l’Enric de “ara comprarem un bitllet per fer un viatge per Nadal?” El vaig comprar.

Home Enric, vaig agafar l’apartament de l’agost al febrer, de què t’extranyes?😜

Si, és un clàssic. Per la llum em vaig plantejant on anirem de vacances, i així mirant mirant, trobo cases amb piscina assequibles a Mallorca o cortijos ecològics al Cabo de Gata bé de preu…

I per això, l’1 de juliol vaig comprar els bitllets cap a Rovaniemi, via Helsinki (5 hores d’escala😅).

I seguidament, vaig començar a buscar un apartament (vaig descartar els hotels ràpidament, per dos motius: primer, perquè no pots cuinar i tinc un fill que és capaç de no menjar res abans de provar segons què, i segon, perquè els preus dels hotels són molt més cars)

Tinc les apps de homeaway, Airbnb i booking. Suficient. Allà hi és tot.

En aquest cas, em vaig decantar per booking perquè hi havia un apartament moníssim en ple centre que era del tot escaient.

I esperar. Clar, de juliol a desembre.

Vam agafar els dies abans de nadal perquè a partir del dia 13 (Santa Llúcia) és quan tot és obert i decorat de Nadal, i en canvi no són els dies de més afluència nadalenca i no fa massa fred. (mínima -9) Al febrer fot un fred que pela, sobre els -22. No us ho aconsello.

I allà què?

Menjar:

Allà el més car és esmorzar (croissants i entrepans o caffelatte) el primer dia vam pagar 37€ per un esmorzar que els nens van deixar a mitjes perquè la xocolata no era cacaolat i la magdalena tenia una mermelada a dins…

Total, que al vespre vam anar al super i la resta d’esmorzars, a casa.

Com que a mi m’encanta anar al super a altres països, veure què mengen, quins hàbits tenen etc., em va encantar.

I Dinar? A qualsevol lloc. Pizzes, salsitxes de ren (reindeer) i altres delicatessen.

Imprescindible un àpat al Rosso (italià)

L’escala de despesa en els àpats, depèn del budget (pressupost) de cada família.

I les activitats?

⁃ Visitar Santa Claus és gratuït. Però la foto és imprescindible.

⁃ Desplaçament en autobús sempre. Fàcil i pràctic.

La resta, opcional.

⁃ Santapark. Xulo.

⁃ Passeig en reno. Prescindible. Sobretot, no us gasteu dinerals en això. Els nens es van avorrir

⁃ Passeig en huskies. Després del panorama dels renos, no ho vam fer.

⁃ Elfos farm. Xulo. Esquí de fons

⁃ Palau de gel. No vam tenir temps, però és força assequible.

⁃ Anar a veure aurores boreals: hi ha un lloc a Rovaniemi molt fosc al que es pot accedir caminant, que si fes una nit clara, es poden veure. (No vam tenir tanta sort. Però els que van pagar 500€ tota la família per veure-les, tampoc)

⁃ Museu Arktikum. Molt bonic. Ens va agradar i no vam passar fred. Per fer a la tarda.

⁃ Parcs municipals. Lo més xulo de tot!!!• hi ha un parc d’Angry birds que és municipal i gratuït. Hi ha una tirolina, llocs on enfilar-se i baixades per tirar-se amb la neu.

• també hi ha un parc amb una pista de gel on s’ho van passar pipa!

Imprescindible:

Guants, gorros, abric, pantalons d’esquiar, descansos i secador (l’apartament no en tenia!)

“Fer del referèndum impossible el referèndum inevitable” com diu Roger Torrent

Segurament molts de vosaltres us/ens hem sentit perduts en algun moment. Perduts en un caos de declaracions sense fil conductor, de confrontacions i queixes, de picabaralletes entre els uns i els altres. I estem enfadats, i ens deixem emportar per ràfegues tuiteres i anàlisis poc elaborats.

I hom pensa que la única solució és la unitat. I teniu/m raó.

Unitat, unitat, cridàvem diumenge passat a Lledoners. I no us/ens equivoqueu/em pas. Ens cal com aigua de la pluja després d’una sequera.

I aquesta unitat és possible? Com l’hem de fer possible?

Primer de tot, admetent clarament que vam fet un escac l’1 d’octubre però no vam guanyar la partida.

I després, reconeixent també que vam fer un embat a l’estat de resolució impossible: si ens deixaven fer l’1, havíem guanyat, si ens l’impedien, tb guanyàvem nosaltres.

Aquestes són les accions que mouen. Que ens transformen. Que ens calen.

L’1 d’Octubre i el 3 d’octubre varen ser excepcionals. Vam aconseguir organitzar-nos i enfocar-nos en una direcció. I tot i estar molt ben organitzades i que van ser un èxit en si mateixes, no ens van portar a la independència plena. Siguem clars. La República, encara no la tenim.

Segurament aquells dies vam aconseguir avançar amb un camí sense tornada, això segur, però l’excés de recursos estratègics i operatius destinats a l’1 oct i la poca estratègia compartida a llarg termini (s’ha vist ben clar ara) van desestabilitzar la situació del “dia i mesos després” i tot i ser un èxit rotund, ens van deixar “sensecaps” i sense forces.

Potser és hora d’admetre que la reacció de l’estat, desmesurada en les formes de les forces d’ocupació, van evidenciar unes velles estructures pre-democràtiques encara molt vives, i sobretot, que vam rebre una profunda i decepcionant reacció d’Europa.

Potser hauríem d’admetre que no estàvem prou ben organitzats (el cdr va sortir just en el moment del referèndum), que érem veins i veïnes sense massa informació, ni formació, i molt menys estratègia a mig termini.

També hauríem d’admetre que les decisions que varen prendre els polítics alhora d’afrontar les acusacions van ser estrictament personals, no estratègiques i no elaborades en un context més ampli (per molt que molts necessitin creure que si).

Tot això hauríem de fer per aconseguir reprendre-ho on ho varem deixar el 28 d’octubre.

I Crear una taula estable de partits i associacions capaç de fer una diagnosi, establir nous propòsits compartits i crear un full de ruta (sense terminis) que inclogui un referèndum pactat i reconegut internacionalment i seguir avançant.

Formar i empoderar a la societat civil i els partits en els fonaments de la no violència activa per tenir la població organitzada i preparada per seguir fent accions de difusió i denúncia, de no cooperació i de desobediència, quan calgui. Quan sigui el moment i sigui en un marc d’efectivitat que pugui donar resultats sòlids.

I seguir junts, parlar, compartir i generar oportunitats i alternatives creatives i serioses de consum, d’estil de vida i de comunitat.

Com va dir en Roger Torrent, hem de fer del referèndum impossible el referèndum inevitable.

La nostra lluita és per assolir més democràcia, més justícia social i més llibertat. I en això, ens queda molt camí per recórrer.

Tattoo

Fa temps que tinc una teoria sobre els tattoos i malgrat la teoria o per confirmar-la, avui me n’he fet un.

Amb 40 anys. Després de treballar un estiu sencer en un bar/estudi de tattoos i piercings fa 20 anys (tothom té un passat…o molts…) i no haver-ne volgut mai cap, avui m’he fet un tattoo.

Penso que hom ens fem tattoos després d’una experiència emocional molt forta i dolorosa, que ens ha impactat profundament i que ens ha deixat una marca.

Com si necessitéssim deixar constància d’un fet que ha succeït a la nostra vida i que ens ha marcat per sempre.

Surt de la necessitat de gravar-nos-ho a la pell. De sentir físicament un dolor que ens ha colpit, que era emocional i que el necessitem sòlid, present, visible.

Totes les cultures es decoren el cos i ho fan sempre en un moment clau de les seves vides. O bé perquè han passat dures proves o bé abans o després d’un ritus de pas.

Nosaltres també. Jo també. Al maig he mudat pell. Per dintre. I ara per fora. I no serà l’últim. Me’n falta un altre.

I perquè un lotus que surt d’un embolic i que fa un espiral?

Perquè els puntets de dalt i de baix?

La flor de lotus (pema en tibetà) és la flor més bonica que surt dels estanys més plens de fang. La metàfora que representa és que de les experiències més dures en surt la bellesa més essencial. Del fang (simbolitzat com aquest procés/vida) en surt el coratge, la força, la bellesa, l’alegria de seguir vius. I fa un espiral perquè tot creixement personal es fa en forma d’espiral. Primer de fora cap a dins (autoconeixement) i després de dins cap enfora (desenvolupament).

Els 3 punts de sota son el meu puntal, els 3 homes de la meva vida.

Els 5 punts de dalt són el meu centrament interior alineat amb la flor de lotus i em recorda que vull viure feliç i amb facilitat. 💜🌟🌸

Ens en sortirem

Ens en sortirem. Treurem les forces de sota les pedres. Veurem com surt el sol i com es pon. Ens emocionarem escoltant la música que ens alimenta l’ànima i caminarem sense defallir cap aconseguir els nostres somnis.

Treurem les forces i seguirem lluitant. Per tu, per nosaltres, pel país. Perquè encara hi som a temps i perquè encara és possible.

Veurem com surt el sol i com es pon. Ens llevarem ben d’hora davant del mar i caminarem damunt dels cims. I cada any veurem com el sol es pon al roc de la lluna.

Ens emocionarem ballant. I no pararem de ballar amb la vida fins que ens fallin les forces i llavors reposarem però sempre ens tornarem a aixecar.

Somriurem a la vida i estimarem com mai. Perquè mereixem tot l’amor i tota l’alegria. Perquè encara som vives i encara “hoy es siempre todavía” com ens deia l’Ismael.

No deixarem mai de Caminar i ens en sortirem. Ens en sortirem i et tindrem sempre presents. I la vida viscuda i totes les alegries seran el nostre millor homenatge.