Som una societat que ens costa envellir. Vivim d’esquena al pas del temps provant d’aconseguir que no passi l’inevitable i només ens en fem conscients quan de cop, apareix alguna limitació que interromp abruptament el nostre dia a dia.
I tot i així ens fem grans, i molt grans. Tenim l’esperança de vida més llarga d’Europa, uns 83,5 anys i un sobreenvelliment d’un 16,5% que vol dir que de cada 100 persones majors de 65 anys, 16 son majors de 85 anys, i per tant, també vol dir que serem segons la definició estàndard, molt de temps persones grans. I això és important. I més a Manresa, que tenim el major índex de sobreenvelliment dels municipis majors de 50.000 habitants de Catalunya, i això, lluny de ser una reflexió, és un fet.
Segons a la definició d’envelliment, l’edat és el punt d’inflexió que ens converteix en grans. Igual que quan hom accedeix a la majoria d’edat als 18, els 65 són la porta d’entrada a la vellesa. Quin problema, oi? Perquè actualment hi ha moltes persones de més de 65 anys que no se’n senten de velles. Que no en son de velles. Que encara tenen moltes coses per fer, molts projectes vitals, molta energia per a seguir contribuint a la comunitat, a la societat. No són pocs els que segueixen participant de la vida familiar, social, cultural, associativa del país.
Hi ha molta gent gran que no es sent vella i que no ha perdut el projecte de vida propi i li queda un llarg camí per recórrer. I té raó, perquè si l’estadística no falla, li queden més de 25 anys d’esperança de vida.
I perquè no hi pensem doncs en la vellesa? Perquè no planifiquem aquesta etapa com ho fem amb les altres? Perquè no invertim temps en planificar com volem viure-la i sentir-la amb la mateixa il·lusió que hem anat programant totes les altres? Mentre som vius, som vius, no?
Ens cal tenir clar que si no planifiquem, organitzem i expliquem el que volem, correm el risc que altres prenguin decisions per a nosaltres si algun dia no les podem prendre, i encara pitjor, potser inclús mentre encara les podem prendre.
I no només mentre hi hagi salut, mantinguem les pròpies capacitats i ens sentim vitals. Sobretot, quan aparegui la dependència, comencin les restriccions en la mobilitat i ens fem conscients de les limitacions. Llavors és quan serà molt important haver planificat i decidit com volem viure.
Hem de començar a educar els nostres fills i filles, i a la societat en general, que els adults d’edat avançada segueixen sent adults i aptes per a decidir sobre la seva pròpia vida.
Perquè sovint, amb l’aparició de la dependència ens trobem amb canvis en les dinàmiques entre pares i fills.
És massa comú encara que quan envellim es capgiri l’ordre en la presa de decisions i els fills comencin a exercir el dret a decidir pels seus pares, de vegades sense que els ho demanin, i de vegades perquè deleguen en ells la presa de decisions transcendents. Sobretot aquelles decisions que tenen a veure amb les seves cures o amb on i com hauran de viure.
Quan demanem la opinió, i l’escoltem, la majoria de persones grans diu que voldria seguir a casa fins al final, que voldrien que fossin la societat en general i la família en particular qui s’adaptés a ells, qui preservés les seves preferències i per tant organitzés els recursos i serveis al voltant d’aquesta decisió. I tenen raó. Això és exactament el que hem de fer.
Hem de Planificar el continum assistencial tenint en compte les seves decisions, les seves preferències i el seu accés als recursos.
Només entre un 5 i un 10% de les persones grans necessitarà una residència quan envelleixi. El 90% necessitarà altres recursos igualment professionals i especialitzats. Necessitaran una plataforma de serveis que ofereixi els serveis de forma flexible i personalitzada.
Caldrà millorar i augmentar el servei d’ajuda a domicili, crear un banc d’ajudes tècniques que permeti a les persones accedir als productes de suport necessaris per adaptar-se a la seva situació particular, s’haurà de promoure i regular el co-habitatge entre persones grans, crear més habitatges amb serveis, dotar als centres de dia del transport necessari per anar i tornar de casa amb vehicle adaptat, entre d’altres.
Fer-se gran vol dir arribar a l’última etapa de la vida, és cert. I aquesta ha de ser viscuda i sentida amb dignitat. Hem de promoure converses amb les persones grans en les que ens expliquin què volen i com ho volen i ser capaços de respectar-ho. I si algun dia necessitem que algú prengui decisions per nosaltres, perquè hem perdut la facultat per decidir, llavors haurem de fer-ho respectant la seva voluntat. Només així estarem segurs que haurem pres la millor decisió possible.
Antropologia Comunitària 